Avui escric per explicar com em va anar la cursa d'Arbeca, del 25 de Novembre, dia de les eleccions, a les 6.30 del matí em va passar a buscar l'Oscar i el Sergi, i vam "agafar el Doll" i cap a Arbeca!
De moment tot normal, vam baixar fent petar la xerrada, a veure com aniria el dia i tal, que si tema eleccions, que si barça, que si futbol, que si tal, que pascual.
Jo no havia esmorzat a casa,i de camí vaig menjar unes quantes avellanes i xocolata, i mig litre de beguda isotònica, havent de córrer 31 km volia que passés el mínim temps des de la última menjada, fins el començament de la cursa, ja que per sopar la nit anterior m'havia "afartat" de pasta, de fet no em calia esmorzar massa.
Ja tenia una mica de mono d'ambient de cursa, i en arribar a Arbeca, vam començar a veure cares conegudes de Trempolins i Pallaresos, vestits de Tremp Runners. L'ambient de les curses és impressionant, i tot i ser un esport individual això de córrer, hi ha tant o més companyerisme que en els esports col.lectius.
El començament de la cursa, bé com sempre, plagat de "Tremp Runners" la majoria vestits amb la equipació, erem la "fiebre amarilla". Allò que estas fent petar la xerrada amb el del costat -i dius:"ostrass"- i veus que donen el tret de sortida de cop, això ens deu passar a els que estem a les "parrilles traseres", que sempre el tret de sortida ens agafa distrets, jejejeje! Però el més important és disfrutar de córrer.
Algunes cares conegudes de Trempolins i Pallaresos.
En començar a correr, al sortir del nucli urbà d'Arbeca, va haver un petit embotellament en un parc de petita semblança amb el Pinell que tenim a Tremp, però allò era alt, era com un mirador, que hi pujaves per les escales que com a molt feien 2 metres d'ample, el pas va ser una mica complicat, però la majoria de corredors es van esperar tranquilament a que es normalitzés el ritme de cursa, les cabretes les havieu d'haver vist saltant murets, per avançar, impressionant!
El recorregut era dins d'un entorn amb un paissatge fantàstic, zona de bosc, els preciosos camps d'oliveres -no m'extranya que tinguin el millor oli del món, després del del Pallars, clar-, tot normal, vam haver de travessar algun cop per asfalt, però poc, fins que, vam arribar a una pujada amb un desnivell impressionant, era un turonet d'aquests artificials, de les obres del Canal Segarra-Garrigues, en pujar el turó vaig patir molt, t'esfonsaves a la terra i havies d'esquivar pedretes que et feien caure des de dalt els corredors que portaves al davant, i baixaven rodolant, era inevitable, crec que poca gent devia acabar la cursa amb les mans netes, jo vaig pujar com un animal de quatre potes, aquella pujada em va matar, se'm va fer eterna i em va marcar per la resta de la cursa.
Al cap d'una estona de passar l'havituallament del km 15, va començar el dilema, endavant o endarrere, se'm van començar a pujar els bessons de les dues cames i em quedava casi mig recorregut, pel meu cap passava tornar endarrere i esperar a l'havituallament i ja em baixarien, mentre pensava això estirava els bessons i bebia, en aquell moment no va passar ningú, i alguna cosa em deia que acabaria la cursa si trotava, caminava, estirava i anava bebent líquid.
Mentre corria intentava deixar la ment en blanc, cosa que costa molt, i més quan l'esforç físic per a un mateix és tant gran, quan no me'n sortia, intentava distreure la ment pensant tonteries, en aquest estat és tot casi automàtic.
En veure l'últim havituallament, a mesura m'anava apropant, deia ja ho tinc,vaig beure líquid i els de l' havituallament m'animaven, -va que ja ho tens!, falta poc!- aquell últim tram del recorregut per mi va ser com la "travessia por el desierto" que expliquen en alguns llibres de pseudo-història.
Quan vaig començar a veure la fira que feien aquell dia a Arbeca, la zona esportiva d'Arbeca més enllà, em vaig emocionar i inconcientment vaig augmentar el ritme, ja no me'n enrecordava de les rampes, vaig creuar la zona de meta patint rampes en aquell moment. L'Oscar i la majoria de Tremp Runners estaven esperant a la meta, i van fer-me la conya que ballava el "gangnam style", ara acabo de mirar un video seu al Youtube per saber com balla aquest home, jejejeje,la veritat que certa semblança, d'aquí el títol d'avui. La veritat és que estava molt orgullós de mi mateix per tenir en aquell moment la fortalesa mental de no abandonar la cursa i fer 14 km amb rampes continuades, estirant els bessons cada km aproximadament i alguns cops menys distància i tot. Dubto si el guanyador estaba tant content.
Només dir que veure tanta gent de Tremp fent una hora i mitja de cotxe per anar a córrer i gaudir de l'esport i la natura, i a sobre alguns quedant en posicions punteres, et fa sentir orgullós de ser Trempolí i Pallarés.
Doncs això és tot, a veure si no tardo tant en escriure qualsevol cosa per aquí.
Salut!!
